Description:
És indubtable que els jardins botànics han contribuït (i encara ho fan) a la introducció i dispersió d'una gran quantitat d'espècies al·lòctones invasores, i alguns dels exemples que apareixen al treball de Hulme (2011) són paradigmàtics, com ara el del jacint d'aigua (Eichhornia crassipes). Tot i això, l'autor reconeix que la majoria de casos de propagació de plantes invasores a partir de jardins botànics van tenir lloc durant el segle XIX o durant la primera meitat del segle XX, i destaca el paper cada vegada més actiu d'aquests en la conservació de la flora autòctona. De totes maneres, i tal i com conclou l'autor, la majoria de jardins botànics del món encara no disposen de mecanismes per
a l'avaluació del risc de les espècies al·lòctones que s'hi cultiven, i només una minoria s'han autoimposat codis de bones pràctiques enfocats al control i/o substitució de les espècies invasores.