Representa gairebé un lloc comú afirmar que el segle XX ha significat un període de permanent i progressiva crisi de la «raó històrica». De mica en mica, la història ha perdut el consens col·lectiu respecte a la seva centralitat a l’hora de dictaminar quina és i quin sentit té la dinàmica de la realitat que ens envolta. La valoració del treball històric amb relació al consum cultural global de la gent, no ha parat de produir constants elucubracions referides a qui és que legitima el discurs i el mateix saber històrics: el poder, el mercat o les distintes institucions implicades i que «paguen» el producte històric, sobretot quan veiem que interessa més qui distribueix el producte cultural que no pas qui l’ha produït.