Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2014-2015, Tutor: Isabell Coll I MirabentA nivell artístic, el pas del Neoclassicisme al Romanticisme i d’aquest al Realisme, ocupa pràcticament tot el segle. Durant la primera meitat, la pintura va anar desempallegant-se del provincianisme que la retenia per incorporar-se a les grans corrents universals, preparant-se per donar-los la seva contribució. Antoni Vigó entén que durant el segle XIX “la majoria de pintors [...] seran imitadors i seguidors d’allò que es vagi realitzant per Europa, anant a beure a les fonts de París o Roma com succeeix als puristes madrilenys o als natzarens catalans”2. A finals del segle XVIII s’havien donat ja els primers brots de sensibilitat preromàntica, però el veritable esperit romàntic no apareixeria fins la publicació de la revista El Europeo (1823-1824) -propiciada pel marc ideològic del Trienni Liberal-, en què apareixerien els autors més característics del romanticisme europeu, com els germans Schlegel, W. Scott, Byron, Chateaubriand, Mme. Staël o Manzoni, entre d’altres. Posteriorment apareixerien més capçaleres de caràcter romàntic, com El Vapor (1833-1835) o El Propagador de la Libertad (1835-1838).